Utlitzo un clàssic de la Ruth: Kimonas!

El dissabte vam anar al Sanja Matsuri que es una festa que fan per els barris de Tokyo quan arriba el bon temps, concretament vam anar al de Asakusa. Es un fiestón popular molt divertit, on la gent va amb unes camises d’uniforme i molts tios van sense pantalons i unes menes de tangues tradicionals

Carretejant el templete

Hi ha un guiri inflitrat!

japonesos es reuneixen per grups familiars, o de gremi o de tot alhora i van passejant uns temples (mes de 100 colles ens van dir) sobre les espatlles per tot el barri fins que arriben al temple de Senso-ji, on hi ha una cacho fira de lo mes popular…

Els yayos s’ho miren…

Us poso els links dels videos aqui abaix, que he trobat un lloc on es poden pujar amb més qualitat que a picasa, i aquests val la pena veure’ls per fer-se una idea del fiestón!

Pero primer de tot, un missatge de la Ruth dirigit a tots el vaqueros!!!!:

Aprofitant les vacances de la Ruth per la golden week, que son varios dies de festa oficials que es fan casi seguits i que amb una mica de traça i mà esquerra amb l’empresa pots aconseguir transformar en una setmaneta de vacances; em decidit anar a veure Kyoto, que es potser la ciutat més ben conservada de Japó.

Els bombardejos la van respectar durant la II guerra mundial, al contrari que a Tokyo i encara té uns barris amb cases de fusta molts autentics i bé, temples i temples com a tot arreu aqui al Japó. En aquesta ciutat la gent també es veu diferent que a Tokyo, més relaxats, menys formals, menys reverencies y “arigato gozaimas”. En fi es veu a la gent més natural i fins i tot diria que més contenta… Es una ciutat petita, pero amb cuasi tants habitants com Barcelona, per a que us doneu compte de com se les gasten aquí amb el tema població.

Temple Kinkakuji, no us perdeu els caretos!

A les fotos hi trobareu també el famós Shinkansen, que son els trens-bala que circulen per tot japó desde els anys 60. El que vam agafar, per exemple tarda unes 2h 30m per fer mes de 500 km entre Tokyo y Kyoto.

El mes espectacular es el Fushimi Inari que es una montanya amb uns camins tots coberts de torii (ja veureu el que son a les fotos), es un recorregut molt especial.

Ah! I de tornada vam veure el Fuji (encara una mica nevat, a les fotos es veu de pena) desde el shinkansen…

Així em poso quan veig que no em deixeu comentaris al blog!!!

No feu cas del spam del pisto. Si voleu sentir un grup com deu mana aqui ho teniu:

http://www.lamosca.com/amics/audio/

de totes les edats i generes

Fa un temps que tenim la nova primicia d’Audio, 3 temes recent sortits de l’estudi. A veure que us semblen… Encara que suposo que ja els haureu sentit n vegades a la vaca.

I de pas us deixo amb unes quantes fotos del park de Yoyogi, amb els ruquerus mes autentics que es fan i es desfan sota la capa del cel (blanquinós) de Tokyo.

Oda a la Bodega Terra Alta

Oh bodega estimada!
Oh dolç oasi del migdia!
Qui de tu se’n va allunyar
Ara et canta sense empar…

Avui en terres del Japó
I demà més lluny potser
No moriré d’enyorança
Ans sense entrepans malviuré

A l’Estimada acompanyo
En aquest viatge tant llunyà
Pero sento que no em trobo
Si al Guillem no veig protestar

Mallorquins i Callos,
Cargols, Anxoves, Fricandó!
Peus de porc, Ensaladilla,
Estofat i Mandonguilles…

Des d’aquesta terra tan ufana
Ara mateix exclamo!
Que sense la bodega d’en Rafel
Tant d’arròs no em pot fer bé!

(pernil importat fradulentament…)

verduler, soldador, ciclista, florista, fuster i cuiner… i lo content que està el tio!

Ara, que no crec que el votin, perquè si no tothom acaba a l’atur…

Fins aviat!

Us deixo unes quantes fotos de la meva visita a Shinjuku, a destacar:
El barri de Kabuki-cho, en teoria es el “raval” d’aqui, pero la veritat… El que si que es curiós es veure molts establiments amb fotos de noies anunciant vés a saber quins “serveis”. També hi trobem el “carrer del pixum” que no tinc molt clar perquè li diuen així (alguns diuen que es perque tots els bars i restaurants comparteixen lavabo i altres diuen que per les pudors, pero amb el meu nas atrofiat jo no ha olorat res).

“La fiebre del tocho…”

L’edifici que surt a moltes fotos es diu “Tocho” en japonès (si, si en japonès es diu així) i ho es de veritat, a més es la seu de l’ajuntament de l’ajuntament de Tokyo, igual igual que el de Barna. Diuen que la forma de dues torres es per homenatjar a Notre Dame de París, pero apart d’això jo hi veig un “tocho” de collons.

Els altres tochos que es veuen desde el tocho pròpiament dit

L’altre cosa remarcable es el parc que hi ha just a sota d’aquest gratacels es com una zona d’acampada de homeless de tokyo, ja m’han explicat que això es repeteix a molts parcs de Tokyo. Son gent que va quedar literalment despenjada a la crisi que hi va haver al Japó als anys 90…

Ah! també hi ha alguna foto de la Ruth i jo sopant en un Izagaya del barri, un curiós sistema de senyalització d’obres i unes fotos del carricoche d’un venedor ambulant d’una mena de boniatos…

Sort que havia recollit la roba…

Ja feia dies que volia comprar unes entrades per al museu de l’estudi ghibli, els animadors de Porco Rosso, Totoro, etc. El problema es que les entrades només es poden comprar en una cadena de combinis que es diuen Lawson (un combini es una mena de paki però a lo bèstia: obert 24h., amb menjar preparat bo, secció de revistes i còmics que pots llegir sense comprar , i totes aquestes coses). He arribat al Lawson completament xop ja que el meu paraigues de 100 yens (100 peles) diguem que es per plujes més fines, i he anat a la màquina, on estava tot en japonès. Per sort a la web del museu hi ha una secció on t’expliquen amb pantallassos com seguir el procés.

Tot gris, el nostre barri

Pero els cabritos de la web de ghibli s’havien deixat un ultim pas molt important: m’ha sortit una pantalla on semblava (dic semblava perque no s’entenia res) que havia de posar-hi el meu nom. El problema (gran) és que els botons de les lletres estaven en katakana i evidentment no sé com posar masellas així. M’ha ajudat una noia molt amable que no parlava anglès pero al final li he donat el meu dni i m’ha transcrit el nom a aquests simbols infernals… Aquí al Japó tot es cerimoniós i burocràtic, per comprar una entrada de 6 euros has de seguir més passos que una processó.
Ah! i s’havia de pagar al mostrador, i firmar un paper i jo que sé més… Però al final ja les tinc.

Es que no s’entén res de res! Per aquí hi deu haver el meu nom, o no…

El més xocant es una avinguda d’un kilometre que només té botigues dedicades al ram de la hostaleria. Hi ha de tot: desde olles tan grans com per bullir-hi el típic “explorador” fins a tendes amb uniformes de cambrers i cuiners.

Penjo unes cuantes fotos aqui, si hi cliqueu les veureu totes
Salut!

Això es la seu central de Asahi, la fabrica de cerveses. Al monument que deu voler representar una gota de cervesa o vés a saber què, aquí li diuen “el zurullo” però en japonès

La pagoda de 5 pisos, typical-typical

Em sembla que no em val la multiviatges per aquest transport

Tooooooma farolillo

El temple propiament dit, el fum que hi ha no soc jo, es encens

En fi, el dia va ser de lo mes divertit. Tot era com una mena de festa hippy-tecno (si, ja sé, estic perdent punts de rockerisme, pero es que estic a la altre punta del mon, i s’ha de fer el que fa la gent!). Els companys i amics de la Ruth son uns catxondos totals, ja ho veureu a les fotos i els videos. Alemanys, italians, frances, australià, japonesa…

Al final vam anar una estona a la vora del mar, on podreu veure una rèplica de l’estatua de la llibertat i un pont amb un nom tope japonès (per lo moñoño): Rainbow Bridge. He decidit que un dia d’aquests me’l faré a peu, ha de tenir la seva cosa…

Per fi he pogut anar a voltar una mica més per aquesta ciutat. La impressió es brutal, de caos total, els edificis creixen els uns al costat dels altres sense sentit de la proporció aparent i sense mesura en molts casos. Et trobes un barri de casetes baixes de 2 pisos, semi-cutres al costat de moles arquitectoniques que semblen fetes cadascuna per a eclipsar la del seu costat. Una mena de “jo mes que tu” urbanístic. Mola. I les obres “oficials” també hi contribueixen, com tot creix com els bolets a la tardor, el que en diriem “obra publica” també va al seu rotllo, i així les avingudes, els “scalextrics” per als cotxes i les vies dels trens, tenen que anar creixent per sobre o per sota de tot aquest caos d’edificis. Ara entenc perquè aqui no hi han casi noms pels carrers, ni numeros per a les cases, es va fent una mena de cuadriculació de coordenades a mesura que creix la ciutat, i mentres es va menjant a si mateixa… Pero tot funciona. I funciona molt bé !!

Avui he estat a Ikebukuro, hi he anat amb la intenció de pujar al Sunshine 60 Building un edifici de 250 metres d’alt, a les fotos hi podreu veure les vistes, tot està ple…

L’ascensor per pujar també té la seva cosa, va tant ràpid (600 metres x minut) que se’t tapa la oïda i et puja i baixa la sang al cap i als peus segons pugis o baixis. Segons diuen ells es un dels mes ràpids del mon.

Ha estat un matí ben aprofitat. A la tarda a treballar, ale!…